25 de novembre de 2010

Hoy Me Ha Traido Flores


No es mi cumpleaños o ningún otro día especial;
tuvimos nuestro primer disgusto anoche,
y él dijo muchas cosas crueles, que en verdad me ofendieron.
Pero sé que está arrepentido y no las dijo enserio,
porqué... ¡Hoy me ha traído flores!

No es nuestro aniversario o ningún otro día especial.
Anoche él me lanzó contra la pared y comenzó a estrangularme.
Parecía una pesadilla,
pero de las pesadillas despiertas y sabes que no son reales.
Esta mañana me he levantado dolorida y con golpes por todas partes.
Pero yo se que esta arrepentido,
porqué... ¡Hoy me ha traído flores!

No es el Día de los Enamorados o ningún otro día especial.
Anoche él me golpeó y amenazó con matarme;
ni el maquillaje ni las mangas largas
podían esconder las heridas y señales que me ocasionó esta vez.
No he podido ir al trabajo,
porqué no quiero que se den cuenta.
Pero yo sé que esta arrepentido
porqué.... ¡Hoy me ha traído flores!

No es el Día de la Madre o ningún día especial.
Anoche él me volvió a golpear,
pero esta vez fue mucho peor.
Si logro dejarlo,
¿qué voy a hacer?
¿Cómo podré sacar a los niños adelante yo sola?
¿Qué pasará si nos falta el dinero?
Le tengo miedo, pero dependo tanto de él, que temo dejarlo.
Pero yo sé que está arrepentido,
porqué.... ¡Hoy me ha traído flores!

Hoy es un día muy especial:
es el día de mi funeral.
Anoche él, por fin, logró matarme.
Me golpeó hasta morir.
Si por lo menos hubiera tenido el valor y la fortaleza de abandonarlo,
si yo hubiera aceptado la ayuda profesional...
Hoy no me habría traído flores.
Pero.... ¡Hoy también me ha traído flores!


-Anònim-

19 de novembre de 2010

Guten tag Alenda,

fa forces dies que vam parlar sobre com veiem el nostre futur, i la veritat, és que no puc deixar de repetir-te que et vull amb mi, al meu costat.
Necessito que sàpigues que no vull que hi tornis, els motius són els següents:
no vull veure't plorar un dia més per algú que no et mereix, perquè tu, bonica, tu ets genial, ets la felicitat personalitzada, ets la intel·ligència permanent, no ets fugaç; vull que siguis lliure, que siguis qui sempre has sigut, perquè sense adonar-te, robes somriures, mirades d'esperança, riures contagiosos; necessito que em diguis que no hi tornaràs, ho necessito, perquè on t'hi vols endinsar és fosc, i tot i què tu siguis i desprenguis llum, t'apagaries, i la veritat, és que ets l'única espelma que no vull que s'apagui, perquè si et dic que vull que siguis feliç, no t'enganyo, doncs tu fas que jo somrigui.

.omitse'T


17 de novembre de 2010

01022010


Intento no aferrar-me al passat [...] Sembla que no, però les coses canvien. Ens adonem de coses que em dit o fet, i que no eren correctes en el seu moment, em demanat mil perdons, i les coses segueixen igual. A vegades desitgem que algunes coses no haguessin començat mai, però tot i així sabem que no viuríem sense elles.

25 de setembre de 2010

My Date With(OUT) You


I was sleeping in my bed when my phone rang. I got up and picked up my telephone. I never imagine that he called me at half past five. He wanted to see me in his house to speak a little bit. I was sleepy and I wouldn't go, but he insisted that he come home for me, and later, I would sleep at his house. I accepted.
At quarter to six he rang the door. Later he drove his car to his house, and I got down from his car. When we where in his room, he looked at me with wet eyes, nearly to started to cry. I didn't know what to say, what to do. I tried to hug him, but he pushed me out around him. He look me, eye to eye, and the only thing he got to say, was: “I'm very cross with you, I never imagine all the pain you can make me feel”. Then, I started to cry. I didn't know what to say, I never wanted to hurt him, but I did.

We spoked a lot of time, to tried to fix things, but the only thing I did, was spoil everything.

Yes, it was the end between us, and I don't know what he feels now or what he things about me; but I'm all right, because I know what I want, and I don't want to feel more pain as I felt that night.

18 de juny de 2010



No
Ceci dir-te, encara que neCeciti dir-te que quan estàs amb mi: el cel és blau encara que plogui, i quan no hi ets, el gris ressalta més...

30 de maig de 2010

Qui No Arrisca No Pisca

Com cada divendres a la tarda, jo estava allà asseguda, esperant que passés per davant meu. Estava decidida a dir-li el que feia temps amagava amb silencis i paraules entretallades. Havia d'intentar-ho encara que segurament ella no volgués re. Just va passar per meu costat, vaig notar com la seva olor m'acariciava, vaig tancar els ulls i vaig endinsar-me per uns instants en la meva imaginació. Vaig adonar-me que marxava i la vaig seguir. No deixava de mirar com la seva cabellera onejava amb el vent. Ella no s'adonava que jo estava darrere seu, trepitjant les seves petjades. Es va aturar al mig d'una plaça, semblava que esperés algú. Per uns moments vaig dubtar si m'esperava a mi o no, no n'estava segura, realment mai havia estat segura del que volia, però tenia decidit dir-li en aquell moment aquelles paraules tan buscades. Feia temps que esperava aquella oportunitat, així que vaig començar a caminar cap a ella, es va girar i em va somriure i, de cop i volta, em vaig posar vermella. No sabia si em sortirien les paraules, però tot i així, ho vaig intentar, la vaig mirar als ulls, i em vaig presentar, sabia que no s'enrecordava de mi. Em vaig mossegar el llavi inferior i vaig dir-li tot el que sentia per ella, vaig abaixar la mirada i vaig tancar els ulls. De cop i volta, ella em va apujar la barbeta amb la seva mà esquerra, em va dir que feia temps que esperava les meves paraules, justament les que havia dit però, com en totes les relacions que he tingut, hi havia un "però", ella ja estava amb una altra persona, i no podria veure'm més, ja que marxaria lluny del poble amb la seva parella. Tot i això, em va besar, i la veritat és que mai oblidaré el moment en què els seus llavis van tocar els meus.

15 de març de 2010

Benvinguda Senyora Sorpresa

Ho havia planejat des de feia mesos. M'havia costat convèncer els pares, però ara ja estava fet. Tenia la confirmació de la matrícula. M'estaria tot el juliol a Cambridge. Trobaria a faltar els meus pares i potser el meu germà gran, amb qui discutia a tota hora per qualsevol cosa, però ja estava fet, ja estava matriculat i no hi havia retorn. Un mes sencer, sense els meus amics ni ell, un noi tan especial com ell... Sabia que, tot i estar lluny de casa, els tindria al meu pensament dia i nit i per tant no els tindria tan lluny de mi, estarien endinsats en el meu pensament.

Els meus pares encara no sabien res del que hi havia entre nosaltres, no sabien que el meu amic Àlex era més que un amic per a mi. No era només el meu amic d'infància, amb qui em passava els dies jugant a futbol o intercanviant cromos, ni el que m'ensenyava a utilitzar l'ordinador tot i sabent que jo no en tenia, ara era molt més que tot això, va ser el primer a rosar els meus llavis, el noi que sense jo tenir ales em va ensenyar a volar amb només una carícia. Jo encara no sabia si dir-lis que ell era la meva parella, no sabia si esperar-me a l'últim dia, davant l'autocar, que s'adonessin ells mateixos. No sabia si això causaria algun problema entre els meus pares i jo, o entre els meus pares i ell, no sabia ni si la meva mare s'havia adonat de les nostres mirades quan ell es quedava a dinar després de l'institut, tenia l'angoixa que la meva mare o el meu pare se n'haguessin assabentat perquè una veïna els hi expliqués que ens havíem donat un petò. Potser exagerava, tenir un fill homosexual no és tan dolent...
Cada dia pensava en el mateix, fent voltes a la mateixa pregunta, fins que va arribar el dia que jo marxava. No tenia temps per pensar en això, havia d'acabar de preparar la maleta i sortir de casa a les sis en punt, per arribar a la plaça a dos quarts de set, preparat perquè els meus pares al·lucinessin pel petò que faria a l'Àlex.

Vaig deixar la maleta dins de l'autocar, vaig abraçar els meus pares i vaig dir-lis adéu, em vaig acostar a l'Àlex i a cau d'orella vaig dir-li que l'estimava, el vaig abraçar amb força, vaig tancar els ulls i el vaig besar.

19 de gener de 2010

Mil i una Nit Sense Tu

Era una tarda fosca, començava a ploure, vaig pujar al cotxe. Vaig mirar a través del parabrises l'infinit, per veure si hi eres.
Després de cordar-me el cinturó de seguretat, vaig posar les claus al contacte. Vaig engegar i vaig marxar.
Era un camí recte, així que no vaig dubtar a accelerar una mica, notava com l'esquena se'm relaxava a l'acomodar-me. El viatge se'm va fer més curt del que m'havia semblat quan havia vingut a despedir-me. A casa ja no hi hauria ningú esperant-me.
Vaig aparcar just davant de casa, era estrany, allà mai hi havia hagut lloc per estacionar el nostre vehicle. Vaig tancar les portes del cotxe, i vaig mirar a terra mentre la pluja m'abraçava tot el cos. Vaig aproximar-me a la porta, per pujar cap a casa, i mentre treia les claus, vaig notar que una llàgrima freda i camuflada amb la pluja m'acariciava la galta.
Pujant les escales vaig notar com la teva olor amb una càlida abraçada m'endinsava encara més en els meus pensaments. Quan vaig ser a dalt, vaig penjar l'abric sense adonar-me que havia caigut a terra. Vaig entrar a la cuina i vaig preparar-me un got de llet calenta, com a tu t'agradava. Al seure al sofà del menjador, vaig reviure amb un calfred totes les teves carícies, abraçades i petons que m'havies fet durant tots aquests anys que havíem conviscut junts. Potser alguna cosa havia sortit malament sense adonar-nos. El dia que vas marxar, em vaig quedar sense dir-te un altre t'estimo, i tu, sense poder dir-me que em perdonaves per voler-ho fer tot a la meva manera. Pot ser que jo fos massa egoista i tu massa orgullós.
Quan em vaig haver acabat la llet calenta, vaig aixecar-me per veure des de la finestra com les gotes d'aigua gèlida queien a les teulades de les cases del barri i feien bassals al nostre jardí.
Vaig obrir la porta que em separava de la pluja i vaig sortir, sense importar-me que em mollés els peus, notava la pluja caient contra la meva cara. Un dels meus pensaments se'm va escapar dels llavis i va sortir volant en forma de crit. El vent em xiulava a les orelles les teves dolces paraules i va ser llavors quan desesperada vaig arrencar a plorar com una nena petita, sabent que no tornaries a estar entre els meus braços.
Ara, cada nit estirada al nostre llit, intento oblidar la meva última imatge de tu, estirat al teu taüt, i amb els ulls tancats, amb mig somriure a la cara pàl·lida. Penso en tot el que un dia vaig dir-te, i en el que potser mai vaig atrevir-me a confessar-te.