25 de desembre de 2009

Inmortalizar a un héroe

Un héroe: mi abuelo. El porqué es sencillo, solo tengo que recordar las mil y una historias que me han contado sobre él. Geniales, magníficas, espléndidas... La perfección de la persona en un ser, la amabilidad con sonrisa, la mirada dulce de un anciano, las palabras sabias de un vividor, la humildad personificada en ella.

Una persona que tiene más historia que vida y más vida que años, un hombre que tiene más anécdotas que días, un simple mortal inmortalizado en mi memoria.

Supongo que un héroe no tiene tiempo a amar a las personas que le rodean o simplemente le aman por lo que es y ha hecho, pero él tiene una habilidad innata para ello, ama sin límites y sin miedos, lucha sin temor a perder y sufre sus pensamientos en silencio. Es grande, invencible y fuerte, muy fuerte. Tiene un corazón que no le cabe en el pecho.

Una anécdota que siempre me ha contado mi abuela con una sonrisa en su rostro, y que por supuesto siempre me ha encantado, era aquella que decía que donde trabajaba mi abuelo le respetaban más que a cualquier otro. Un día por la mañana, mi abuelo acompañaba a sus hijas a la parada del autobús, y seguidamente se dirigía a la fábrica donde trabajaba. Durante unos días los trabajadores se pusieron en huelga, reivindicando mejoras laborales y salariales. Mi abuelo era jefe de laboratorio, y cuando pasó por la muchedumbre, se apartaron y le hicieron un camino hasta la puerta del edificio. A ningún otro jefe le habían hecho algo así, todo lo contrario, le habían gritado e insultado. De repente, un empleado le gritó alguna cosa, él ni se inmutó, siguió hacia delante, y otro trabajador, casi susurrándole al oído a este primero, le dijo: “¡Cállate, es el señor Ardanuy!”. Entonces, un silencio de respeto sembró la escena y él pudo entrar tranquilamente.

La verdad es que esta anécdota, des del primer día que me la contaron, se me erizaron los pelos, es por eso (y por otras más cosas), que a mi abuelo lo considero un héroe, pero no uno cualquiera, sino el más grande que haya podido conocer. Y sé que él durará todo lo que dura un recuerdo y no lo que dura una vida, es por eso que mi héroe, aparte de ser un héroe, también es inmortal. Le admiro, le admiro mucho, por lo que sé que fue, por lo que es y por lo que siempre será.

26 d’octubre de 2009

Temporal Dins D'una Ment. . .

Caminava sola per la petita vila de Blanes. Realment no sabia on anava. Mirava el mar des del passeig, i quedava meravellada per la gran posta de sol. Era espectacular, pensava, però estava sola, no tenia a ningú a qui agafar la mà o simplement algú amb qui passar aquell instant tan etern.

Va arribar a la roca de Sa Palomera, va pujar a dalt de tot i es va apropar a una de les baranes que mirava l'horitzó. Per un moment se sentia lliure, sense ser presa de les seves paraules, accions o mirades. El vent bufava, feia fred i la seva llarga i negra cabellera lluïa en el vent de llevant. Semblava que mil mans li acariciessin la cara. Mirava l'horitzó, intentant veure alguna cosa allà al final, però els núvols no l'hi permetien.

Va marxar, corrent. Cap un altre lloc, lluny de la gent, perquè ningú la pogués mirar. Dins del seu cap cridaven mil veus, no callaven, deien coses diferents cada una d'elles, la veu d'un home, d'una dona, de nens petits que xisclaven sense parar. Plorava, volia cridar i no podia, volia volar i no tenia ales, volia ser lliure i era esclava dels seus actes. Era fràgil com les llàgrimes que li lliscaven per la cara, i forta com el seu cor.

Va tornar a la casa on vivia, d'un dels carrers més rebuscats d'aquell petit gran poble. Pujava les escales velles plorant. No hi havia ningú, era el que volia realment, estar sola, una vegada més.

16 de maig de 2009

Desitjant un somni


Ella era nova en aquella ciutat, mirava tot el seu voltant amb atenció, mai havia vist un lloc tan estrany, però a la vegada tant bonic. Quedava perplexa en certs paisatges que tenia davant.

Estava al sud d'aquella immensa ciutat, amb els seus pares, feia poc que havia fet els setze, tot i això, li agradava viatjar amb família, al contrari que la majoria de joves de la seva edat.

Passejaven per la ciutat, es van aturar; els pares a observar un aparador d'una curiosa botiga de records i, en canvi ella, es va quedar com paralitzada en veure un noi que acabava de sortir d'un bar. Ella, immòbil, l'observava, buscant-li la mirada. El noi es va adonar de la mirada observadora de l'adolescent, la va mirar, i van intercanviar somriures amb dolces mirades, de cop i volta, ella va encongir el cap, va sentir com vergonya que un noi la mires d'aquella manera tant tendra.

La seva mare la va cridar per avisar-la que estarien dins de la botiga, ella li va dir que en un moment estaria dins amb ells. Es va girar per continuar mirant-lo, però ell va desaparèixer entre la multitud de la gent. Va entrar amb els seus pares. Al cap d'una estona van sortir per continuar el passeig.

La jove noia de cabells rissats, seguia als seus pares, pensativa, recordant aquell instant, creia que mai oblidaria aquells ulls de color mel, que encara que només hagués sigut un instant, per ella havia sigut com molt intens.

Es preguntava si tornaria a veure aquell noi alt de mirada misteriosa però encisadora, no parava de donar voltes, pensant en ell, en aquell noi que no coneixia de res.

Per la nit va sortir a trobar algun bar musical on posessin música que li agradés, no pensava tornar molt tard.

Passejant per un dels carrers, no molt foscos, va veure la llum d'un local, semblava força estrany, però va escoltar una de les seves cançons preferides, titulada Stranger in a strange land, era una cançó que en aquells moments de soledat s'hi sentia identificada. Va entrar-hi i va demanar la seva beguda preferida, la que sempre es demanava quant sortia de festa amb els seus amics.

Tenia la mirada concentrada en el gel del got allargat on li havien servit vodka negre rebaixat, però alguna cosa la va fer mirar cap a una altre direcció; la porta del local es va obrir de nou, i l'atravessava un noi alt i atractiu, cabell fosc i força ben vestit, acompanyat d'una noia molt bonica, amb el cabell llis i ros, no més alta que ell. Els dos reien i, els hi brillaven els ulls.

Ella, asseguda en un tamboret, remenant la palleta de la beguda, se li va apagar la mirada de cop, com quan va perdre algú molt important per ella, amb algú que hagués desitjat compartir tota la seva vida. Una llàgrima va acariciar el rostre de la jove de pell blanca, li van començar a venir imatges d'aquell terrible accident en el viatge de fi de curs. Possiblement era per aquesta raó que li agradava tant anar amb els seus pares de viatge, es sentia protegida. Sense pensar-ho, va prendre la beguda d'un sol glop.

La noia rossa que acompanyava a aquell noi tan ben plantat, va marxar a saludar a algú que coneixia i, ell, s'acostava cada vegada més cap a ella. L'Alice, es mossegava el llavi inferior, sabia que alguna cosa passaria, però no s'imaginava el què.

Ell la va mirar i li va preguntar si volia ballar amb ell. Va acceptar. Es van posar a ballar i, al cap d'una estona, ell la va besar. La va besar pensant que seria l'última oportunitat que tindria en molt de temps.

Realment, cap dels dos s'ho creia, es van apartar i, es van mirar novament als ulls, la va acariciar i, li va xiuxiuejar unes paraules a l'orella, però ella no va sentir res pel soroll que els rodejava.

Ella li va explicar que tenia que marxar, que ja era massa tard com per continuar allà. Li va preguntar si la podia acompanyar a casa seva, no podia deixar-la marxar a casa sola. Van sortir del local i, van començar a caminar, l'Adam no li treia la vista de sobre, la mirava i, no parava de pensar en lo atractiva que era l'Alice. Ella s'anava ruboritzant mentre pensava en ell, en lo maco i atent que era.

Al cap d'una estona de caminar, ella li va dir que volia veure la sortida del sol des de la platja. Ell no volia acceptar-ho, però ho va fer, van anar a la platja i es van seure sobre la sorra humida. Parlaven de mil coses que els hi venia al cap, quan de cop i volta, ell la va estirar i la va besar novament. L'Alice, li va demanar que es quedés tota la llarga i freda nit amb ella, que necessitava algú que li donés el carinyo i l'escalfor que ja ningú podria donar-li, deia que necessitava la seva presència, els seus braços rodejant-la, les seves carícies, els seus petons, la seva veu que li xiuxiuegés paraules boniques a l'orella. No volia passar una nit més sola.

Ell no sabia que pensar, la volia amb ell, en un acte reflex la va abraçar ben fort, per a que ella pogués sentir tot el que volia i demanava sense dir res.

Es van despullar i van entrar a l'aigua. Era ben inconscient del que estava passant.

Ell la va agafar en braços i la va treure de l'aigua, es van tornar a estirar a la sorra. Ell li acariciava tot el seu cos nu mentre li parlava a cau d'orella. Finalment es va dormir, va tancar els seus ulls preciosos i no els va tornar a obrir fins casi al migdia. Es va despertar sobre d'un matalàs desconegut. Sentia el soroll de l'aigua quan bull i, els ocells cantar. En aquelles quatre parets, s'hi respirava tranquil·litat, harmonia i pau.

Va veure la seva roba doblegada sobre una cadira de bambú.

Va tancar els ulls i, quan els va obrir va veure l'Adam mirant-la. Li va dir que havia preparat el dinar. Es va estirar amb ella al llit. Li va donar un petó a la galta i li va somriure.

Ella va passar-li la mà pel suau cabell, posant-li la pell de gallina.

Es miraven, com dos enamorats que ho senten tot i a la vegada no senten res. Ni s'estimaven, sentien un amor superficial molt fort, que si haguessin estat més temps junts, haurien començat a estimar-se; però no va poder ser així, ella aquell mateix dia marxaria i, possiblement no el tornaria a veure més.

7 de març de 2009

Late Orgasmo.

video

Bé, aqui deixo un video d'un anunci, que crec que el producte es diu, late chocolate, creat per els tios d'una molt bona amiga, espero que us agradi.