6 de desembre de 2011

Siento

Siento odio innato y desenfrenado hacia ti. Por ser el que vive sin problemas, sin responsabilidades y al que se lo dan todo hecho. Por no aprender lo que es vivir, por no saber lo que es luchar para poder seguir hacia delante, por vivir abusando de los demás. Por ser el ser más egoísta de la faz de la tierra, por ser un bago, por no saber quien eres y por no querer asumir tu pasado. Por encerrarte, esconderte y ocultarte entre las sombras de tu habitáculo, por no querer escuchar a los demás, por querer ayuda y rechazarla por miedo. Por ser ingrato y un mal nacido. Por decir más mentiras que verdades al hablar. Por soñar despierto a toda hora, por no querer vivir la realidad.
Y por un millón y medio más de razones, las cuales sabes pero no quieres recordar.

3 de desembre de 2011

La muerte es parte de la vida.
No puedes querer de verdad a alguien hasta que comprendes que algún día se irán y, cuando se van, sientes cómo si todo se fuera con ellos, y que ya nunca volverás a querer a nadie... pero lo hacemos, y descubrimos que esa muerte es un don que nos ayuda a apreciar todas las cosas que aun tenemos.

2 de desembre de 2011

Go on alone because I won't follow

Aquella nit plovia molt, i jo, malauradament, seguia corrents sota la pluja. Encara no sabia el motiu pel qual em trobava corrents, però allà estava, agafant fred i mullant-me sencera.

La rambla estava buida, en comparació al matí: atapeïda d'estrangers, caminant amunt i avall, donant tombs sense saber on anaven, com jo aquella nit, seguint un camí que coneixia però que no sabia a on em portaria, ni tan sols sabia com l'havia començat.

Notava com el cor se m'accelerava i, de cop i volta, vaig aturar-me. Vaig mirar al meu voltant, tenia la sensació que no estava sola, que algú em seguia des de feia estona, però realment no m'importava, així que, no sé encara per quin motiu, vaig estirar-me sobre les herbes de la plaça on em trobava, vaig estirar els braços, notant la brisa als palmells de les mans. Vaig obrir les cames i vaig tancar els ulls mentre respirava aquella olor a mar que m'envoltava. Vaig endinsar-me en la meva ment, si més no, el que ella em deixava. La temperatura del meu cos s'incrementava, a la vegada que l'odi augmentava i el notava corrents, embogit, per les meves venes. Des de feia temps que vivia molt enfadada i intentava dissimular-ho, volia esborrar aquell estúpid record de la meva ment, però era incapaç. No podia suportar-ho.

Recordava aquell dia, que encara recordo com si fos ahir, com el pitjor de la meva vida. Va ser el dia que la màgia va desaparèixer i es va esvair, sense saber com, de les nostres vides.
Tu, com sempre, et vas asseure, en silenci, davant meu, posant-me un dit sobre el llavi, tocant-me una cama amb l'altra mà, i atrapant-me amb la teva mirada negra i profunda. Va ser quan, després de somriure'm, vas dir:

-Nena, ja saps de sobres que ets la joia dels meus ulls, de la meva vida, fins i tot... però bonica, tu i jo, sabem que això...
-Això què? -vaig cridar, apartant-me de tu, sense voler mirar-te.
-Que això s'ha acabat, nina. -un silenci profund va entrar a l'habitació i ens va abraçar. Llavors vas seguir amb el teu absurd discurs -Ni jo sento el mateix que tu sents per mi, ni tu sents, per mi, el mateix d'abans.

Vaig aixecar la mirada, mirant-te directament als ulls, per saber què amagaves. Però vaig veure sinceritat en el teu rostre. Apretaves els llavis, com si encara et faltés alguna cosa per dir, però et vas aixecar, i amb els ulls plorosos, vas dir que marxaves. Vas tancar la porta, i va ser llavors quan jo vaig posar-me a plorar.

Llavors vaig obrir els ulls, i vaig veure el cel estrellat, i rient, vaig pensar que tot el que havia passat entre tu i jo, era com una mala còpia d'un llibre de ciència ficció. Vaig aixecar-me, i vaig cridar el teu nom, com si des d'allà on fossis, tu em poguessis escoltar. Vaig començar a córrer, com per desaparèixer, de nou, de la teva vida.