12 de novembre de 2012

Me basta así — Ángel González

Si yo fuese Dios
y tuviese el secreto,
haría un ser exacto a ti;
lo probaría
(a la manera de los panaderos
cuando prueban el pan, es decir:
con la boca),
y si ese sabor fuese
igual al tuyo, o sea
tu mismo olor, y tu manera
de sonreír,
y de guardar silencio,
y de estrechar mi mano estrictamente,
y de besarnos sin hacernos daño
—de esto sí estoy seguro: pongo
tanta atención cuando te beso—;
                                                  entonces,

si yo fuese Dios,
podría repetirte y repetirte,
siempre la misma y siempre diferente,
sin cansarme jamás del juego idéntico,
sin desdeñar tampoco la que fuiste
por la que ibas a ser dentro de nada;
ya no sé si me explico, pero quiero
aclarar que si yo fuese
Dios, haría
lo posible por ser Ángel González
para quererte tal como te quiero,
para aguardar con calma
a que te crees tú misma cada día
a que sorprendas todas las mañanas
la luz recién nacida con tu propia
luz, y corras
la cortina impalpable que separa
el sueño de la vida,
resucitándome con tu palabra,
Lázaro alegre,
yo,
mojado todavía
de sombras y pereza,
sorprendido y absorto
en la contemplación de todo aquello
que, en unión de mí mismo,
recuperas y salvas, mueves, dejas
abandonado cuando —luego— callas...

(Escucho tu silencio,
                              oigo
constelaciones: existes.
                                 Creo en ti.
                                                 Eres.
                                                         Me basta).

1 de setembre de 2012

                                         

Vivamus, mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum severiorum
omnes unius aestimemus assis.
soles occidere et redire possunt:
nobis, cum semel occidit brevis lux,
nox est perpetua una dormienda.
Da mi basia mille, deinde centum,
dein mille altera, dein secunda centum,
deinde usque altera mille, deinde centum.
dein, cum milia multa fecerimus,
conturbabimus illa, ne sciamus,
aut nequis malus invidere possit,
cum tantum sciat esse basiorum.


Catulo, poema nº5

23 de maig de 2012

Tu espera me obsesiona y te engrandece.

Kétsarkú Mozgalom | Venetian Snares

I used to understand happy, I know that I used to be happy, I was really happy. I'm unhappy now and I can't remember what it's like to be happy, I only remember... I don't remember... I remember being happy only comparison to not being happy just what I am now. I remember being happier... I remember being...

7 de maig de 2012

Quan els malsons es fan realitat

Al camp d’extermini d’Auschwitz les condicions de vida eren infrahumanes i els abusos, els càstigs o la mort eren companys habituals dels reclusos com en Daniel*, un noi jueu d’Àustria amb un gran talent literari. Els dies eren amargs a causa del patiment que els feien sentir, però tot i així tenia l’esperança que algun dia tornaria a veure la meravellosa ciutat de Graz des del campanar que la vigilava. Estava realment impacient per sortir d’aquella gàbia plena de soldats controlant els seus moviments en tot moment, però ell no era ningú especial, sinó un jueu més a la vista d’aquells ulls racistes. Els migdies, a l’hora de dinar, eren aquell moment desitjat per tots els reclusos: un petit descans, amb un bocí de pa que no els ajudaria a poder acabar el dia amb tranquil·litat, però que els donava una espècie de confort imaginari, una espurna d’esperança que els deixaria estar més tranquils, durant el dia per poder conciliar el son a la nit. Durant tota una nit, que no podia dormir pel fred, en Daniel, amb els ulls clucs, va començar a idear alguna estratègia mal feta per poder sortir. Sabia que li seria impossible, o que si més no, si arribava a sortir, moriria als dos segons d’haver respirat l’aire de la llibertat. Tot i així, seguia pensant en el seu pla per intentar cansar la seva ment i així poder dormir. Havia tingut un dia molt dur. Havia vist a la seva mare amb un altre grup de dones entrant a les dutxes, però no l’havia vist sortir. “Serà veritat allò que diuen sobre les dutxes? I si ho és... La meva mare...?” es preguntava mentre s’abraçava a aquell cos desnodrit que els alemanys l’obligaven a mantenir. S’ho havia de treure del cap, havia de mantenir l’esperança que a l’endemà veuria la seva mare, tot i sabent que l’únic que feia, era enganyar-se. L’endemà, en sortir de les casetes de fusta, va anar a la fila del recompte. Faltaven dos persones de la seva caseta: en Victor i la Hanna. Desitjava que haguessin escapat durant la nit, però no era així, els seus dos amics havien estat afusellats, per plaer dels soldats, amb un altre grup d’altres casetes. No ho podia aguantar més. Tot allò que veia, allò que sentia i allò que pensava no ho podia escriure, la seva única forma d’alliberar-se dels seus mals i fins i tot de les seves alegries. No podia compartir amb ningú cap de les seves emocions, perquè els altres reclusos estaven en la mateixa situació que ell. Així doncs, en un estat de bogeria, va deixar la fila mentre encara no havia acabat el recompte, i com esperava, un dels soldats el va cridar, però ell no es va girar, va seguir caminant fins que va caure estès a terra amb l’esquena foradada.

*Fragment de la sinopsis del llibre El violí d'Auschwitz.

23 d’abril de 2012

Una terrible nit

Em trobo corrents, molt ràpid, com escapant d'algú, sense saber on vaig, intentant avançar el vent que xoca contra la meva cara.
Sense pensar-ho, paro en sec i segueixo el camí de sorra que porta dins la platja. Em trec les sabates i enfonso els peus en la sorra humida per la pluja. És de nit i encara no sé que faig aquí.
M'aproximo fins la vora del mar, on l'aigua m'agafa els peus i fa que m'endinsi en la fosca mar. Sota la lluna creixent es formen ombres que em parlen a través del vent. La brisa em té atrapada, com en una gàbia i, sento que m'encongeixo, que el cor se m'empetiteix i no puc respirar. Estic dins d'una caixa transparent, formada pel vent i creada per retenir-me.
Començo a endinsar-me, mullant-me el vestit blanc, que m'arriba per sobre els genolls i em descobreix lleugerament les espatlles. Segueixo caminant, fins que l'aigua em cobreix tota. Començo a nadar, noto com el vestit se m'enganxa al cos, com impedint-me que segueixi nadant cap a l'horitzó. La lluna m'il·lumina el cos, que espanta qualsevol peix que està per sota meu. Trec el cap de l'aigua i començo a mirar les estrelles, com esperant alguna cosa, de sobte sento un crit. Un crit agonitzant. No sé si m'estan cridant a mi fins que veig una ombra a la vora del mar. No m'ho penso ni dues vegades, nedo cap a la seva direcció.
Al sortir de l'aigua noto un calfred que recorre el meu cos. Tinc fred i aquest home anònim em mira encuriosit i avergonyit, suposo que és perquè aquest vestit em marca cada corba del meu cos, com si anés nua. Em mira amb tendresa i intenta acostar-se a mi, m'allunyo tot fent un salt enrere. Ha endevinat que tinc por i, tot i així, em diu que no em farà mal, que no pretén res. Però hi ha alguna cosa en la seva mirada que em demana que surti corrents, que fugi i que no miri enrere, que és un lloc perillós, m'adverteix que no segueixi allà de peu i que arrenqui a córrer. I és això el que faig: sense pronunciar cap mot, surto corrents, pensant que no m'atraparà. Però realment no pot succeir de cap altra forma, ell es posa a córrer darrere meu, em sento cansada i la sorra m'atrapa els meus peus fràgils i nus. Sento que no puc seguir i, és llavors quan, noto la seva mà agafant-me pel vestit i sense voler-ho, caic a terra. Em trepitja i cau sobre meu. Noto la seva cara humida de suor sobre la meva espatlla i no puc evitar plorar m'entre ell m'agafa els braços, immobilitzant-me. Intento, amb moviments bruscos, fer-lo fora de sobre meu, però no puc, no em queda cap més remei que assumir que aquesta serà la meva última nit.
Ha fet tot el que ha volgut amb el meu cos: ha forcejat amb mi, m'ha fet mal i m'ha deixat el cos ple de blaus. Ja no he tingut més forces a les cames per impedir el que al final ha passat.
Ja ha marxat, m'ha deixat aquí, estesa a terra, amb les forces exhaurides, les llàgrimes mullant-me les galtes i el vestit mig trencat.
No comprenc res, perquè no recordo res. No sé com ha començat la nit i em sento culpable per no saber res, com sempre. No sé si aixecar-me o quedar-me estirada sota les estrelles; no sé si tornar a entrar a l'aigua per no sentir-me tant bruta com em sento en aquest moment. Suposo que per molta aigua que banyi el meu cos, res el netejarà.
Per un moment, sento que la meva vida s'acaba, que l'aire que respiro serà el meu últim sospir, i aquest, serà de dolor.
No vull tancar els ulls, però és inevitable, estic massa cansada com per seguir desperta.
Els rajos del sol, que m'il·luminen la cara sense vergonya, fan que obri de nou els ulls. Em costa, però finalment m'assec, mirant la bellesa incontenible del mar, il·luminat pel magnífic sol.
Realment no sé que fer, he passat tota la nit fora de casa, agafant fred, però tot i així, no vull tornar. Segueixo sentint un buit dins meu, com no l'he sentit mai. Encara no sé que fer ni com ha començat tot aquest desastre, però l'únic que sé amb certesa, és que no vull seguir sentint aquesta lluita interior ni la sang córrer per les meves venes.

Después de todo, hay salida

Otra vez, en el suelo de aquella sucia habitación se encontraban mis medias rotas, mis bragas y mi dignidad escabulléndose por los rincones, mezclándose con las más oscuras sombras.
Volvía a equivocarme, a sentirme mal, a encontrarme peor. Creía que sería la última vez, que todo cesaría, que lo dejaría pasar, pero no podía, me era imposible y, lo peor de todo, me seguía sintiendo vulnerable, frágil, rota.
Mi vida era un sin parar de malas experiencias, miles de deseos que se quedaban en eso: sueños inalcanzables.
No podía acostumbrarme a los ruidos infernales que se oían en ese maldito edificio: los gritos de hombres cansados, los llantos de las mujeres sin ambición como yo. Un bloque lleno de cuerpos en tensión y mala vida. Indiscutiblemente, ese no era mi lugar, no me correspondía vivir como ellos, en la absoluta miseria. Me había dado cuenta pero, el vicio me podía y mi vida se desmoronaba.
Miré al otro lado de la cama y te encontré. El hombre más sucio de la Tierra; tú, el más culpable de mi dolor; tú, que me habías metido en todo esto y ahora te hallabas a mi lado. En ese momento, un sentimiento de odio recorrió mis venas y fluyó en mi piel.
Me miraste y sonreíste. Te estabas durmiendo, como siempre, y yo te dejé reposar en esa cama, con las sábanas sucias y el colchón roto.
Me levante, aún no sé como, para mojarme la cara y volverme a maquillar, intentar cubrir mi cara, destrozada por las drogas y las palizas. Me senté a tu lado para vestirme y me quedé mirando como te dormías. Te miré fijamente, con los ojos bien abiertos, para intentar averiguar que me escondías. Me puse los tacones y me levanté de golpe, empecé a andar hacia la puerta. Abriste los ojos. Gritaste mi nombre, esperando a que me girara. Ni me inmuté, seguí andando, con paso firme. Hasta que arrojaste la botella de whisky contra la pared, pasando justo por mi lado. Vi como la botella se partía en mil pedazos y como el alcohol se derramaba por el suelo. Aun así, no me detuve, seguí hasta llegar a la puerta y, una vez allí delante, me sentí débil, pero pude salir de esa habitación endemoniada.
Bajé los dos pisos y, al salir a la calle, pude respirar el aire de la libertad, la que me arrebataste hace siete años.



3r Premi - Prosa Categoria C, en el Concurs Literari de Sant Jordi 2012 de l'INS Serrallarga.

22 de març de 2012

Qui ha parlat d'esperança?

Si ara mateix algú em preguntés quin és el meu punt de vista respecte aquesta societat, sense pensar-m'ho massa diria que és una societat molt peculiar. Tenint en compte que la meva generació passada ha lluitat per tot el que ha pogut i ha volgut i que mai s'ha donat per vençuda, la meva, no vol moure's per res, prefereix estar asseguda al sofà mirant qualsevol programa de la televisió abans que sortir al carrer i cridar als quatre vents que la vida que ens ofereixen és injusta i que no la volem, que ens mereixem un món millor i que no ens el poden privar. Realment, anem en retrocés.

Amb tot això, em refereixo a que a vegades em desperto enfadada amb aquest món tant injust per uns i tant poc pels altres. Em desperto enfadada perquè veig la passivitat en els rostres dels meus companys de classe i de la gent amb qui em creuo pel carrer, els quals realment intenten evitar qualsevol contacte físic amb la resta d'humans (tot i que realment el reclamen), ja que van distrets amb les seves noves tecnologies, creades per atordir-los més del que ja estan gràcies a la nostra educació mal gestionada. A tota aquesta gent, amb la tranquil·litat i les poques ganes de fer dins del seu cos adormit, els cridaria des de sobre un banc del carrer o una taula de l'aula que despertin, que estan perdent a propòsit tot allò que els nostres avis van forjar amb tant d'esforç i suor, que demostrin a les generacions anteriors que nosaltres realment som el futur despert que necessiten, que no som uns bala-perdudes i que tenim molta energia dins nostre a punt d'explotar.
Tot i així, no sé si aconseguiria res dient tot aquest discurs davant d'ells, ara que ja he perdut tota l'esperança que podia retenir dins meu, ara que m'han demostrat que no pensen aixecar-se i que només els interessa el que ronda a 3 centímetres per davant seu.

10 de març de 2012

Els millors dies de la meva vida

Vaig arribar a casa seva, amb tota la innocència d'una nena d'11 anys. Els seus pares em van saludar i em van preguntar per la meva família. Van marxar i ens vam quedar soles amb la seva germana gran, que estava fent deures a la seva habitació.

Ella i jo ens avorríem. Així que vam decidir mirar per la seva habitació què podríem agafar. Vam trobar dos cinturons iguals però de diferent color: vermell i lila. Els vam agafar tot rient. Vam agafar unes espases de plàstic d'alguna disfressa antiga i ens les vam posar entre el nostre cos i el cinturó. Vam pujar les escales de cargol que ens portaven a l'estudi, on no hi havia ningú. Era el nostre vaixell: la coberta de fusta, una gran proa mirant als núvols i una enorme bandera pirata onejant en el vent de migjorn.
Vam triar els nostres noms i les nostres edats: Alex i Kaila, 17 anys. Ens vam convertir en Les Pirates Liles, dues grans pirates germanes, amb el nostre fantàstic crit de guerra: “A l'abordatge!”. Ho cridàvem quan vèiem que s'acostava qualsevol vaixell pirata. L'abordàvem, el buidàvem de les més belles riqueses i seguíem el nostre camí fins a alguna illa deserta. Era genial! Cridàvem, saltàvem, rèiem, ballàvem, cantàvem... i tot això amb les nostres espases a la mà.

La seva germana, en acabar els deures de l'escola, va pujar, al nostre vaixell. Ens va preguntar què fèiem, i en dir-li que érem unes pirates, ens va oferir de fer un carnet pirata, amb el nostre nom original i la nostra edat, juntament amb el nostre nom pirata i la nostra edat pirata. Darrere del carnet hi havia escrit de color lila el nostre crit de guerra, i just a sota, la nostra signatura pirata: AK. El vam plastificar, i finalment, ens vam convertir en les millors pirates de tot el món, les dos germanes pirates, que quan acabaven de jugar, marxaven a dormir al llit, cada una a casa seva, i somiàvem en tornar a jugar i mai deixar-nos escapar.