6 de desembre de 2011

Siento

Siento odio innato y desenfrenado hacia ti. Por ser el que vive sin problemas, sin responsabilidades y al que se lo dan todo hecho. Por no aprender lo que es vivir, por no saber lo que es luchar para poder seguir hacia delante, por vivir abusando de los demás. Por ser el ser más egoísta de la faz de la tierra, por ser un bago, por no saber quien eres y por no querer asumir tu pasado. Por encerrarte, esconderte y ocultarte entre las sombras de tu habitáculo, por no querer escuchar a los demás, por querer ayuda y rechazarla por miedo. Por ser ingrato y un mal nacido. Por decir más mentiras que verdades al hablar. Por soñar despierto a toda hora, por no querer vivir la realidad.
Y por un millón y medio más de razones, las cuales sabes pero no quieres recordar.

3 de desembre de 2011

La muerte es parte de la vida.
No puedes querer de verdad a alguien hasta que comprendes que algún día se irán y, cuando se van, sientes cómo si todo se fuera con ellos, y que ya nunca volverás a querer a nadie... pero lo hacemos, y descubrimos que esa muerte es un don que nos ayuda a apreciar todas las cosas que aun tenemos.

2 de desembre de 2011

Go on alone because I won't follow

Aquella nit plovia molt, i jo, malauradament, seguia corrents sota la pluja. Encara no sabia el motiu pel qual em trobava corrents, però allà estava, agafant fred i mullant-me sencera.

La rambla estava buida, en comparació al matí: atapeïda d'estrangers, caminant amunt i avall, donant tombs sense saber on anaven, com jo aquella nit, seguint un camí que coneixia però que no sabia a on em portaria, ni tan sols sabia com l'havia començat.

Notava com el cor se m'accelerava i, de cop i volta, vaig aturar-me. Vaig mirar al meu voltant, tenia la sensació que no estava sola, que algú em seguia des de feia estona, però realment no m'importava, així que, no sé encara per quin motiu, vaig estirar-me sobre les herbes de la plaça on em trobava, vaig estirar els braços, notant la brisa als palmells de les mans. Vaig obrir les cames i vaig tancar els ulls mentre respirava aquella olor a mar que m'envoltava. Vaig endinsar-me en la meva ment, si més no, el que ella em deixava. La temperatura del meu cos s'incrementava, a la vegada que l'odi augmentava i el notava corrents, embogit, per les meves venes. Des de feia temps que vivia molt enfadada i intentava dissimular-ho, volia esborrar aquell estúpid record de la meva ment, però era incapaç. No podia suportar-ho.

Recordava aquell dia, que encara recordo com si fos ahir, com el pitjor de la meva vida. Va ser el dia que la màgia va desaparèixer i es va esvair, sense saber com, de les nostres vides.
Tu, com sempre, et vas asseure, en silenci, davant meu, posant-me un dit sobre el llavi, tocant-me una cama amb l'altra mà, i atrapant-me amb la teva mirada negra i profunda. Va ser quan, després de somriure'm, vas dir:

-Nena, ja saps de sobres que ets la joia dels meus ulls, de la meva vida, fins i tot... però bonica, tu i jo, sabem que això...
-Això què? -vaig cridar, apartant-me de tu, sense voler mirar-te.
-Que això s'ha acabat, nina. -un silenci profund va entrar a l'habitació i ens va abraçar. Llavors vas seguir amb el teu absurd discurs -Ni jo sento el mateix que tu sents per mi, ni tu sents, per mi, el mateix d'abans.

Vaig aixecar la mirada, mirant-te directament als ulls, per saber què amagaves. Però vaig veure sinceritat en el teu rostre. Apretaves els llavis, com si encara et faltés alguna cosa per dir, però et vas aixecar, i amb els ulls plorosos, vas dir que marxaves. Vas tancar la porta, i va ser llavors quan jo vaig posar-me a plorar.

Llavors vaig obrir els ulls, i vaig veure el cel estrellat, i rient, vaig pensar que tot el que havia passat entre tu i jo, era com una mala còpia d'un llibre de ciència ficció. Vaig aixecar-me, i vaig cridar el teu nom, com si des d'allà on fossis, tu em poguessis escoltar. Vaig començar a córrer, com per desaparèixer, de nou, de la teva vida.

28 de novembre de 2011

No sabes quién eres, porqué no quieres reconocer tu pasado.

12 d’octubre de 2011

Només Podia Ser Ella

Sé que pot sonar típic admirar a una mare, però quan dic que admiro a la meva, sé que no ho és pas.

Al llarg dels meus 18 anys, ella m'ha demostrat milers de coses, com ara que si cau, s'aixeca tantes vegades com siguin possibles, sense rendir-se ni donar-se per vençuda. Ho sé perquè l'he vista lluitar pels seus dos grans tresors, l'he vista plorar, l'he vista desanimada, l'he vista esgotada i fins i tot l'he vista apallissada, però sempre amb una espurna d'esperança il·luminant els seus ulls, marcant el seu camí, i al final de tot aquest no-viure, aquest no-parar, l'he vista somriure, li he vist els ulls brillar, l'he sentit riure i l'he notat estimar, després de fer tots els esforços per evitar que li robessin el que a una mare no se li pot negar: els seus fills.

Sé sense dubtes, que no hi ha cap persona en aquest món, que desitgi tanta felicitat com me la desitja la meva mare, que ningú m'estima tant com ho ha fet, ho fa i ho farà ella, ni cap persona estarà al meu costat tant com ho ha fet ella, fins ara.

Suposo, que fins que no te n'adones del que una persona és capaç de fer per a tu, no ets capaç de veure qui és ni del mal que et pot arribar a fer si algun dia ja no segueix al teu costat, i la veritat espero no sentir mai aquest dolor dins del meu cor.

26 de setembre de 2011

Lo que mis ojos no ven

Parece que otro día más mis ojos se dan cuenta del reflejo, y que soy yo la que aparece delante del espejo, en pijama y despeinada.
Aún me queda una hora para salir de casa y llegar a tiempo a clase, pero creo que mis ojos quieren seguir observándome para contemplarse. Llenos de vida, de secretos y silencios, se adentran hasta encontrar mi alma, chocando con ella y reflejando entonces lo que soy: quizá tan sólo materia en proceso y sentimientos ablandados por el tiempo transcurrido frente a ellos.
No soy más que lo que pretendo ser, no soy más que nadie, pero tampoco menos que los demás, y quizá, tan sólo quizá, soy aquello que los demás ven pero yo no consigo divisar porque cierro mis ojos unos segundos antes de que ellos me muestren quien soy. Y es que a veces me planteo si realmente sé quién soy.

1 de setembre de 2011






"Nunca he necesitado que nadie me recuerde,
pero necesito que nunca me olvides."






28 de juliol de 2011

13 de juliol de 2011

15 de juny de 2011


Qui sap el per què, però ens trobem a cada passa.
Deu ser per això que m'agrada tant caminar.

24 de maig de 2011

"Primer Amor Impossible"

Ell era tímid, educat i de poques paraules; i ella, innocent i atenta, i ho interpretava tot al peu de la lletra.

Com sempre, a dos quarts de sis de la tarda es veien una estona per poder parlar de coses banals, intercanviar mirades i compartir emocions. Tot sovint, ella li emplenava el cap de pardals, dites populars i bromes inacabades amb les quals intentava donar-li a entendre els seus sentiments, però mai els deixava veure la llum. Però tot i compartir el seu temps des de feia poc més de tres anys, els últims dos mesos de veure's en aquella cafeteria de la plaça dels Miralls, ella era capaç de fer-lo sentir tant insignificant com meravellós a la vegada. Tot i així, els dos semblaven ben feliços,
mossegant impacients les hores que compartien feliçment, fins que se'ls acabava el temps i havien de marxar, cada un a casa seva. Però, com sempre, ell dubtava si era correcte esperar-se fins l'endemà per tornar-la a veure, i que passés un altre dia sense acabar de decidir-se o acompanyar-la fins a casa, deixant que passés el que hagués de passar o el que ella desitgés; perquè sí, tot era depenent del que ella volgués i, de nou, el temps diria.

Es van tornar a veure l'endemà, ella ho va demanar i ell ho desitjava. Van passar el temps rient, mirant-se amb anhel i llegint-se les mirades amb atenció. El que ell no suportava era la tensió que ella li feia sentir, no sabia mai que dir i, aleshores, ell, un dia que es trobaven en la mateixa situació, agafats de les mans i mirant-se profundament les pupil·les, com que no sabia què dir, per dir alguna cosa, digué:
-Adéu!- I tranquil·lament, es va aixecar de la cadira deixant un mar ple de dubtes en el pensament de la petita Jeanette.


(Text per català: Proposta d'un petit text del llibre "Amors impossibles" de Josep Vicent Marquès.: "Ell era tímid i ella ho interpretava tot al peu de la lletra. Aleshores, ell, un dia, com que no sabia què dir, per dir alguna cosa, digué:
-Adéu!")

29 d’abril de 2011

Heliotropi

Heliotropi: Heliotropium arborescens. El significat d'aquesta flor és T'estimo


Saps? Jo ja havia estat allà al davant, o si més no ho havia somiat en una d'aquelles nits en que la pluja m'ajuda a dormir.
La punta rodona de les botes se m'anava mullant cada cop més, mentre jo caminava amunt i avall. Tenia el cabell xop, però no m'importava pas gaire en aquells moments. El meu abric em cobria fins els genolls impedint que la pluja caigués lentament pel meu cos com ho feia pel meu rostre.

Ja no sabia que fer, aquell home tardava massa. Jo volia acabar quant més aviat millor, doncs ja saps que no suporto l'espera, i menys l'espera d'algú que no conec.

La pluja ho inundava tot. I jo, sota d'ella m'impacientava encara més.

Per fi, els cotxes van arribar. Tothom em mirava com una estranya, però jo havia vingut a fer el mateix que tots ells: despedir-me per última vegada de tu.
Semblava un funeral americà, com tu ho haguessis volgut, tots al voltant del teu taüt i algú molt proper a tu dedicant-te unes dolces paraules davant de tothom... però no em va agradar gens... no em va agradar gens saber que aquelles paraules que tant et mereixies en vida, te les diguessin ara, un cop morta.

Però bé, com ja saps, de tot això ja fa dos anys... i com bé et dic tots els dies, odio saber que ets tu qui està aquí tancada... Malgrat el temps que ha passat des de llavors, saps que penso en tu tots el dies, i seguirà sent així fins que a mi em tanquin aquí dins... tot i que sé que a mi no em vindrà a veure tanta gent com a tu, i que no hi seràs per dedicar-me unes paraules boniques...
Tot i que maleeixi tots els dies des que em vas deixar, no hi ha dia que no recordi la frase que un dia em vas escriure en un full blanc: “Espero que sempre ens recordem pels bons moments i no pas pels dolents. Les amigues mai es deixen d'estimar”. I és així, com t'he dit, no hi ha un sol dia que no et recordi amb el teu gran somriure vermell, acompanyat de la teva mirada brillant que tant sorprenia a tothom. Et recordaré sempre per les tardes que passàvem, jugant com si visquéssim a un altre món, lluny de les incomprensions dels adults; també et recordaré per les llàgrimes que mai em vas deixar caure a terra; per les històries fantàstiques que ens explicàvem pels matins, fent el recorregut fins arribar a l'escola; sense dubtar-ho, et recordaré sempre, per les mirades que ens fèiem per demanar-nos perdó després d'haver passat un dia insuportable sense parlar-nos i; com no recordar-te per les vegades que m'has fet somriure! Què de tantes he perdut el compte...

Tot i que em sentis tots els dies, i jo no et pugui escoltar a tu, et dono les gràcies per haver aparegut sorprenentment a la meva vida, Kaila....









1r Premi - Prosa Categoria C, en el Concurs Literari de Sant Jordi 2011 de l'INS Serrallarga.

2 d’abril de 2011

I'm not special like you













Sans toi, les émotions d'aujourd'hui ne



seraient que la peau morte des émotions d'autrefois.