Només Podia Ser Ella

Sé que pot sonar típic admirar a una mare, però quan dic que admiro a la meva, sé que no ho és pas.

Al llarg dels meus 18 anys, ella m'ha demostrat milers de coses, com ara que si cau, s'aixeca tantes vegades com siguin possibles, sense rendir-se ni donar-se per vençuda. Ho sé perquè l'he vista lluitar pels seus dos grans tresors, l'he vista plorar, l'he vista desanimada, l'he vista esgotada i fins i tot l'he vista apallissada, però sempre amb una espurna d'esperança il·luminant els seus ulls, marcant el seu camí, i al final de tot aquest no-viure, aquest no-parar, l'he vista somriure, li he vist els ulls brillar, l'he sentit riure i l'he notat estimar, després de fer tots els esforços per evitar que li robessin el que a una mare no se li pot negar: els seus fills.

Sé sense dubtes, que no hi ha cap persona en aquest món, que desitgi tanta felicitat com me la desitja la meva mare, que ningú m'estima tant com ho ha fet, ho fa i ho farà ella, ni cap persona estarà al meu costat tant com ho ha fet ella, fins ara.

Suposo, que fins que no te n'adones del que una persona és capaç de fer per a tu, no ets capaç de veure qui és ni del mal que et pot arribar a fer si algun dia ja no segueix al teu costat, i la veritat espero no sentir mai aquest dolor dins del meu cor.