26 d’octubre de 2009

Temporal Dins D'una Ment. . .

Caminava sola per la petita vila de Blanes. Realment no sabia on anava. Mirava el mar des del passeig, i quedava meravellada per la gran posta de sol. Era espectacular, pensava, però estava sola, no tenia a ningú a qui agafar la mà o simplement algú amb qui passar aquell instant tan etern.

Va arribar a la roca de Sa Palomera, va pujar a dalt de tot i es va apropar a una de les baranes que mirava l'horitzó. Per un moment se sentia lliure, sense ser presa de les seves paraules, accions o mirades. El vent bufava, feia fred i la seva llarga i negra cabellera lluïa en el vent de llevant. Semblava que mil mans li acariciessin la cara. Mirava l'horitzó, intentant veure alguna cosa allà al final, però els núvols no l'hi permetien.

Va marxar, corrent. Cap un altre lloc, lluny de la gent, perquè ningú la pogués mirar. Dins del seu cap cridaven mil veus, no callaven, deien coses diferents cada una d'elles, la veu d'un home, d'una dona, de nens petits que xisclaven sense parar. Plorava, volia cridar i no podia, volia volar i no tenia ales, volia ser lliure i era esclava dels seus actes. Era fràgil com les llàgrimes que li lliscaven per la cara, i forta com el seu cor.

Va tornar a la casa on vivia, d'un dels carrers més rebuscats d'aquell petit gran poble. Pujava les escales velles plorant. No hi havia ningú, era el que volia realment, estar sola, una vegada més.