19 de gener de 2010

Mil i una Nit Sense Tu

Era una tarda fosca, començava a ploure, vaig pujar al cotxe. Vaig mirar a través del parabrises l'infinit, per veure si hi eres.
Després de cordar-me el cinturó de seguretat, vaig posar les claus al contacte. Vaig engegar i vaig marxar.
Era un camí recte, així que no vaig dubtar a accelerar una mica, notava com l'esquena se'm relaxava a l'acomodar-me. El viatge se'm va fer més curt del que m'havia semblat quan havia vingut a despedir-me. A casa ja no hi hauria ningú esperant-me.
Vaig aparcar just davant de casa, era estrany, allà mai hi havia hagut lloc per estacionar el nostre vehicle. Vaig tancar les portes del cotxe, i vaig mirar a terra mentre la pluja m'abraçava tot el cos. Vaig aproximar-me a la porta, per pujar cap a casa, i mentre treia les claus, vaig notar que una llàgrima freda i camuflada amb la pluja m'acariciava la galta.
Pujant les escales vaig notar com la teva olor amb una càlida abraçada m'endinsava encara més en els meus pensaments. Quan vaig ser a dalt, vaig penjar l'abric sense adonar-me que havia caigut a terra. Vaig entrar a la cuina i vaig preparar-me un got de llet calenta, com a tu t'agradava. Al seure al sofà del menjador, vaig reviure amb un calfred totes les teves carícies, abraçades i petons que m'havies fet durant tots aquests anys que havíem conviscut junts. Potser alguna cosa havia sortit malament sense adonar-nos. El dia que vas marxar, em vaig quedar sense dir-te un altre t'estimo, i tu, sense poder dir-me que em perdonaves per voler-ho fer tot a la meva manera. Pot ser que jo fos massa egoista i tu massa orgullós.
Quan em vaig haver acabat la llet calenta, vaig aixecar-me per veure des de la finestra com les gotes d'aigua gèlida queien a les teulades de les cases del barri i feien bassals al nostre jardí.
Vaig obrir la porta que em separava de la pluja i vaig sortir, sense importar-me que em mollés els peus, notava la pluja caient contra la meva cara. Un dels meus pensaments se'm va escapar dels llavis i va sortir volant en forma de crit. El vent em xiulava a les orelles les teves dolces paraules i va ser llavors quan desesperada vaig arrencar a plorar com una nena petita, sabent que no tornaries a estar entre els meus braços.
Ara, cada nit estirada al nostre llit, intento oblidar la meva última imatge de tu, estirat al teu taüt, i amb els ulls tancats, amb mig somriure a la cara pàl·lida. Penso en tot el que un dia vaig dir-te, i en el que potser mai vaig atrevir-me a confessar-te.