30 de maig de 2010

Qui No Arrisca No Pisca

Com cada divendres a la tarda, jo estava allà asseguda, esperant que passés per davant meu. Estava decidida a dir-li el que feia temps amagava amb silencis i paraules entretallades. Havia d'intentar-ho encara que segurament ella no volgués re. Just va passar per meu costat, vaig notar com la seva olor m'acariciava, vaig tancar els ulls i vaig endinsar-me per uns instants en la meva imaginació. Vaig adonar-me que marxava i la vaig seguir. No deixava de mirar com la seva cabellera onejava amb el vent. Ella no s'adonava que jo estava darrere seu, trepitjant les seves petjades. Es va aturar al mig d'una plaça, semblava que esperés algú. Per uns moments vaig dubtar si m'esperava a mi o no, no n'estava segura, realment mai havia estat segura del que volia, però tenia decidit dir-li en aquell moment aquelles paraules tan buscades. Feia temps que esperava aquella oportunitat, així que vaig començar a caminar cap a ella, es va girar i em va somriure i, de cop i volta, em vaig posar vermella. No sabia si em sortirien les paraules, però tot i així, ho vaig intentar, la vaig mirar als ulls, i em vaig presentar, sabia que no s'enrecordava de mi. Em vaig mossegar el llavi inferior i vaig dir-li tot el que sentia per ella, vaig abaixar la mirada i vaig tancar els ulls. De cop i volta, ella em va apujar la barbeta amb la seva mà esquerra, em va dir que feia temps que esperava les meves paraules, justament les que havia dit però, com en totes les relacions que he tingut, hi havia un "però", ella ja estava amb una altra persona, i no podria veure'm més, ja que marxaria lluny del poble amb la seva parella. Tot i això, em va besar, i la veritat és que mai oblidaré el moment en què els seus llavis van tocar els meus.