Saps? Jo ja havia estat allà al
davant, o si més no ho havia somiat en una d'aquelles nits en que la pluja m'ajuda a dormir.
La punta rodona de les botes se m'anava mullant cada cop més, mentre jo caminava amunt i avall. Tenia el cabell xop, però no m'importava pas gaire en aquells moments. El meu abric em cobria fins els genolls impedint que la pluja caigués lentament pel meu cos com ho feia pel meu rostre.
Ja no sabia que fer, aquell home tardava massa. Jo volia acabar quant més aviat millor, doncs ja saps que no suporto l'espera, i menys l'espera d'algú que no conec.
La pluja ho inundava tot. I jo, sota d'ella m'impacientava encara més.
Per fi, els cotxes van arribar. Tothom em mirava com una estranya, però jo havia vingut a fer el mateix que tots ells: despedir-me per última vegada de tu.
Semblava un funeral americà, com tu ho haguessis volgut, tots al voltant del teu taüt i algú molt proper a tu dedicant-te unes dolces paraules davant de tothom... però no em va agradar gens... no em va agradar gens saber que aquelles paraules que tant et mereixies en vida, te les diguessin ara, un cop morta.
Però bé, com ja saps, de tot això ja fa dos anys... i com bé et dic tots els dies, odio saber que ets tu qui està aquí tancada... Malgrat el temps que ha passat des de llavors, saps que penso en tu tots el dies, i seguirà sent així fins que a mi em tanquin aquí dins... tot i que sé que a mi no em vindrà a veure tanta gent com a tu, i que no hi seràs per dedicar-me unes paraules boniques...
Tot i que maleeixi tots els dies des que em vas deixar, no hi ha dia que no recordi la frase que un dia em vas escriure en un full blanc: “Espero que sempre ens recordem pels bons moments i no pas pels dolents. Les amigues mai es deixen d'estimar”. I és així, com t'he dit, no hi ha un sol dia que no et recordi amb el teu gran somriure vermell, acompanyat de la teva mirada brillant que tant sorprenia a tothom. Et recordaré sempre per les tardes que passàvem, jugant com si visquéssim a un altre món, lluny de les incomprensions dels adults; també et recordaré per les llàgrimes que mai em vas deixar caure a terra; per les històries fantàstiques que ens explicàvem pels matins, fent el recorregut fins arribar a l'escola; sense dubtar-ho, et recordaré sempre, per les mirades que ens fèiem per demanar-nos perdó després d'haver passat un dia insuportable sense parlar-nos i; com no recordar-te per les vegades que m'has fet somriure! Què de tantes he perdut el compte...
Tot i que em sentis tots els dies, i jo no et pugui escoltar a tu, et dono les gràcies per haver aparegut sorprenentment a la meva vida, Kaila....
davant, o si més no ho havia somiat en una d'aquelles nits en que la pluja m'ajuda a dormir.La punta rodona de les botes se m'anava mullant cada cop més, mentre jo caminava amunt i avall. Tenia el cabell xop, però no m'importava pas gaire en aquells moments. El meu abric em cobria fins els genolls impedint que la pluja caigués lentament pel meu cos com ho feia pel meu rostre.
Ja no sabia que fer, aquell home tardava massa. Jo volia acabar quant més aviat millor, doncs ja saps que no suporto l'espera, i menys l'espera d'algú que no conec.
La pluja ho inundava tot. I jo, sota d'ella m'impacientava encara més.
Per fi, els cotxes van arribar. Tothom em mirava com una estranya, però jo havia vingut a fer el mateix que tots ells: despedir-me per última vegada de tu.
Semblava un funeral americà, com tu ho haguessis volgut, tots al voltant del teu taüt i algú molt proper a tu dedicant-te unes dolces paraules davant de tothom... però no em va agradar gens... no em va agradar gens saber que aquelles paraules que tant et mereixies en vida, te les diguessin ara, un cop morta.
Però bé, com ja saps, de tot això ja fa dos anys... i com bé et dic tots els dies, odio saber que ets tu qui està aquí tancada... Malgrat el temps que ha passat des de llavors, saps que penso en tu tots el dies, i seguirà sent així fins que a mi em tanquin aquí dins... tot i que sé que a mi no em vindrà a veure tanta gent com a tu, i que no hi seràs per dedicar-me unes paraules boniques...
Tot i que maleeixi tots els dies des que em vas deixar, no hi ha dia que no recordi la frase que un dia em vas escriure en un full blanc: “Espero que sempre ens recordem pels bons moments i no pas pels dolents. Les amigues mai es deixen d'estimar”. I és així, com t'he dit, no hi ha un sol dia que no et recordi amb el teu gran somriure vermell, acompanyat de la teva mirada brillant que tant sorprenia a tothom. Et recordaré sempre per les tardes que passàvem, jugant com si visquéssim a un altre món, lluny de les incomprensions dels adults; també et recordaré per les llàgrimes que mai em vas deixar caure a terra; per les històries fantàstiques que ens explicàvem pels matins, fent el recorregut fins arribar a l'escola; sense dubtar-ho, et recordaré sempre, per les mirades que ens fèiem per demanar-nos perdó després d'haver passat un dia insuportable sense parlar-nos i; com no recordar-te per les vegades que m'has fet somriure! Què de tantes he perdut el compte...
Tot i que em sentis tots els dies, i jo no et pugui escoltar a tu, et dono les gràcies per haver aparegut sorprenentment a la meva vida, Kaila....
1r Premi - Prosa Categoria C, en el Concurs Literari de Sant Jordi 2011 de l'INS Serrallarga.
