22 de març de 2012

Qui ha parlat d'esperança?

Si ara mateix algú em preguntés quin és el meu punt de vista respecte aquesta societat, sense pensar-m'ho massa diria que és una societat molt peculiar. Tenint en compte que la meva generació passada ha lluitat per tot el que ha pogut i ha volgut i que mai s'ha donat per vençuda, la meva, no vol moure's per res, prefereix estar asseguda al sofà mirant qualsevol programa de la televisió abans que sortir al carrer i cridar als quatre vents que la vida que ens ofereixen és injusta i que no la volem, que ens mereixem un món millor i que no ens el poden privar. Realment, anem en retrocés.

Amb tot això, em refereixo a que a vegades em desperto enfadada amb aquest món tant injust per uns i tant poc pels altres. Em desperto enfadada perquè veig la passivitat en els rostres dels meus companys de classe i de la gent amb qui em creuo pel carrer, els quals realment intenten evitar qualsevol contacte físic amb la resta d'humans (tot i que realment el reclamen), ja que van distrets amb les seves noves tecnologies, creades per atordir-los més del que ja estan gràcies a la nostra educació mal gestionada. A tota aquesta gent, amb la tranquil·litat i les poques ganes de fer dins del seu cos adormit, els cridaria des de sobre un banc del carrer o una taula de l'aula que despertin, que estan perdent a propòsit tot allò que els nostres avis van forjar amb tant d'esforç i suor, que demostrin a les generacions anteriors que nosaltres realment som el futur despert que necessiten, que no som uns bala-perdudes i que tenim molta energia dins nostre a punt d'explotar.
Tot i així, no sé si aconseguiria res dient tot aquest discurs davant d'ells, ara que ja he perdut tota l'esperança que podia retenir dins meu, ara que m'han demostrat que no pensen aixecar-se i que només els interessa el que ronda a 3 centímetres per davant seu.

10 de març de 2012

Els millors dies de la meva vida

Vaig arribar a casa seva, amb tota la innocència d'una nena d'11 anys. Els seus pares em van saludar i em van preguntar per la meva família. Van marxar i ens vam quedar soles amb la seva germana gran, que estava fent deures a la seva habitació.

Ella i jo ens avorríem. Així que vam decidir mirar per la seva habitació què podríem agafar. Vam trobar dos cinturons iguals però de diferent color: vermell i lila. Els vam agafar tot rient. Vam agafar unes espases de plàstic d'alguna disfressa antiga i ens les vam posar entre el nostre cos i el cinturó. Vam pujar les escales de cargol que ens portaven a l'estudi, on no hi havia ningú. Era el nostre vaixell: la coberta de fusta, una gran proa mirant als núvols i una enorme bandera pirata onejant en el vent de migjorn.
Vam triar els nostres noms i les nostres edats: Alex i Kaila, 17 anys. Ens vam convertir en Les Pirates Liles, dues grans pirates germanes, amb el nostre fantàstic crit de guerra: “A l'abordatge!”. Ho cridàvem quan vèiem que s'acostava qualsevol vaixell pirata. L'abordàvem, el buidàvem de les més belles riqueses i seguíem el nostre camí fins a alguna illa deserta. Era genial! Cridàvem, saltàvem, rèiem, ballàvem, cantàvem... i tot això amb les nostres espases a la mà.

La seva germana, en acabar els deures de l'escola, va pujar, al nostre vaixell. Ens va preguntar què fèiem, i en dir-li que érem unes pirates, ens va oferir de fer un carnet pirata, amb el nostre nom original i la nostra edat, juntament amb el nostre nom pirata i la nostra edat pirata. Darrere del carnet hi havia escrit de color lila el nostre crit de guerra, i just a sota, la nostra signatura pirata: AK. El vam plastificar, i finalment, ens vam convertir en les millors pirates de tot el món, les dos germanes pirates, que quan acabaven de jugar, marxaven a dormir al llit, cada una a casa seva, i somiàvem en tornar a jugar i mai deixar-nos escapar.