23 d’abril de 2012

Una terrible nit

Em trobo corrents, molt ràpid, com escapant d'algú, sense saber on vaig, intentant avançar el vent que xoca contra la meva cara.
Sense pensar-ho, paro en sec i segueixo el camí de sorra que porta dins la platja. Em trec les sabates i enfonso els peus en la sorra humida per la pluja. És de nit i encara no sé que faig aquí.
M'aproximo fins la vora del mar, on l'aigua m'agafa els peus i fa que m'endinsi en la fosca mar. Sota la lluna creixent es formen ombres que em parlen a través del vent. La brisa em té atrapada, com en una gàbia i, sento que m'encongeixo, que el cor se m'empetiteix i no puc respirar. Estic dins d'una caixa transparent, formada pel vent i creada per retenir-me.
Començo a endinsar-me, mullant-me el vestit blanc, que m'arriba per sobre els genolls i em descobreix lleugerament les espatlles. Segueixo caminant, fins que l'aigua em cobreix tota. Començo a nadar, noto com el vestit se m'enganxa al cos, com impedint-me que segueixi nadant cap a l'horitzó. La lluna m'il·lumina el cos, que espanta qualsevol peix que està per sota meu. Trec el cap de l'aigua i començo a mirar les estrelles, com esperant alguna cosa, de sobte sento un crit. Un crit agonitzant. No sé si m'estan cridant a mi fins que veig una ombra a la vora del mar. No m'ho penso ni dues vegades, nedo cap a la seva direcció.
Al sortir de l'aigua noto un calfred que recorre el meu cos. Tinc fred i aquest home anònim em mira encuriosit i avergonyit, suposo que és perquè aquest vestit em marca cada corba del meu cos, com si anés nua. Em mira amb tendresa i intenta acostar-se a mi, m'allunyo tot fent un salt enrere. Ha endevinat que tinc por i, tot i així, em diu que no em farà mal, que no pretén res. Però hi ha alguna cosa en la seva mirada que em demana que surti corrents, que fugi i que no miri enrere, que és un lloc perillós, m'adverteix que no segueixi allà de peu i que arrenqui a córrer. I és això el que faig: sense pronunciar cap mot, surto corrents, pensant que no m'atraparà. Però realment no pot succeir de cap altra forma, ell es posa a córrer darrere meu, em sento cansada i la sorra m'atrapa els meus peus fràgils i nus. Sento que no puc seguir i, és llavors quan, noto la seva mà agafant-me pel vestit i sense voler-ho, caic a terra. Em trepitja i cau sobre meu. Noto la seva cara humida de suor sobre la meva espatlla i no puc evitar plorar m'entre ell m'agafa els braços, immobilitzant-me. Intento, amb moviments bruscos, fer-lo fora de sobre meu, però no puc, no em queda cap més remei que assumir que aquesta serà la meva última nit.
Ha fet tot el que ha volgut amb el meu cos: ha forcejat amb mi, m'ha fet mal i m'ha deixat el cos ple de blaus. Ja no he tingut més forces a les cames per impedir el que al final ha passat.
Ja ha marxat, m'ha deixat aquí, estesa a terra, amb les forces exhaurides, les llàgrimes mullant-me les galtes i el vestit mig trencat.
No comprenc res, perquè no recordo res. No sé com ha començat la nit i em sento culpable per no saber res, com sempre. No sé si aixecar-me o quedar-me estirada sota les estrelles; no sé si tornar a entrar a l'aigua per no sentir-me tant bruta com em sento en aquest moment. Suposo que per molta aigua que banyi el meu cos, res el netejarà.
Per un moment, sento que la meva vida s'acaba, que l'aire que respiro serà el meu últim sospir, i aquest, serà de dolor.
No vull tancar els ulls, però és inevitable, estic massa cansada com per seguir desperta.
Els rajos del sol, que m'il·luminen la cara sense vergonya, fan que obri de nou els ulls. Em costa, però finalment m'assec, mirant la bellesa incontenible del mar, il·luminat pel magnífic sol.
Realment no sé que fer, he passat tota la nit fora de casa, agafant fred, però tot i així, no vull tornar. Segueixo sentint un buit dins meu, com no l'he sentit mai. Encara no sé que fer ni com ha començat tot aquest desastre, però l'únic que sé amb certesa, és que no vull seguir sentint aquesta lluita interior ni la sang córrer per les meves venes.

Después de todo, hay salida

Otra vez, en el suelo de aquella sucia habitación se encontraban mis medias rotas, mis bragas y mi dignidad escabulléndose por los rincones, mezclándose con las más oscuras sombras.
Volvía a equivocarme, a sentirme mal, a encontrarme peor. Creía que sería la última vez, que todo cesaría, que lo dejaría pasar, pero no podía, me era imposible y, lo peor de todo, me seguía sintiendo vulnerable, frágil, rota.
Mi vida era un sin parar de malas experiencias, miles de deseos que se quedaban en eso: sueños inalcanzables.
No podía acostumbrarme a los ruidos infernales que se oían en ese maldito edificio: los gritos de hombres cansados, los llantos de las mujeres sin ambición como yo. Un bloque lleno de cuerpos en tensión y mala vida. Indiscutiblemente, ese no era mi lugar, no me correspondía vivir como ellos, en la absoluta miseria. Me había dado cuenta pero, el vicio me podía y mi vida se desmoronaba.
Miré al otro lado de la cama y te encontré. El hombre más sucio de la Tierra; tú, el más culpable de mi dolor; tú, que me habías metido en todo esto y ahora te hallabas a mi lado. En ese momento, un sentimiento de odio recorrió mis venas y fluyó en mi piel.
Me miraste y sonreíste. Te estabas durmiendo, como siempre, y yo te dejé reposar en esa cama, con las sábanas sucias y el colchón roto.
Me levante, aún no sé como, para mojarme la cara y volverme a maquillar, intentar cubrir mi cara, destrozada por las drogas y las palizas. Me senté a tu lado para vestirme y me quedé mirando como te dormías. Te miré fijamente, con los ojos bien abiertos, para intentar averiguar que me escondías. Me puse los tacones y me levanté de golpe, empecé a andar hacia la puerta. Abriste los ojos. Gritaste mi nombre, esperando a que me girara. Ni me inmuté, seguí andando, con paso firme. Hasta que arrojaste la botella de whisky contra la pared, pasando justo por mi lado. Vi como la botella se partía en mil pedazos y como el alcohol se derramaba por el suelo. Aun así, no me detuve, seguí hasta llegar a la puerta y, una vez allí delante, me sentí débil, pero pude salir de esa habitación endemoniada.
Bajé los dos pisos y, al salir a la calle, pude respirar el aire de la libertad, la que me arrebataste hace siete años.



3r Premi - Prosa Categoria C, en el Concurs Literari de Sant Jordi 2012 de l'INS Serrallarga.