23 de maig de 2012

Tu espera me obsesiona y te engrandece.

Kétsarkú Mozgalom | Venetian Snares

I used to understand happy, I know that I used to be happy, I was really happy. I'm unhappy now and I can't remember what it's like to be happy, I only remember... I don't remember... I remember being happy only comparison to not being happy just what I am now. I remember being happier... I remember being...

7 de maig de 2012

Quan els malsons es fan realitat

Al camp d’extermini d’Auschwitz les condicions de vida eren infrahumanes i els abusos, els càstigs o la mort eren companys habituals dels reclusos com en Daniel*, un noi jueu d’Àustria amb un gran talent literari. Els dies eren amargs a causa del patiment que els feien sentir, però tot i així tenia l’esperança que algun dia tornaria a veure la meravellosa ciutat de Graz des del campanar que la vigilava. Estava realment impacient per sortir d’aquella gàbia plena de soldats controlant els seus moviments en tot moment, però ell no era ningú especial, sinó un jueu més a la vista d’aquells ulls racistes. Els migdies, a l’hora de dinar, eren aquell moment desitjat per tots els reclusos: un petit descans, amb un bocí de pa que no els ajudaria a poder acabar el dia amb tranquil·litat, però que els donava una espècie de confort imaginari, una espurna d’esperança que els deixaria estar més tranquils, durant el dia per poder conciliar el son a la nit. Durant tota una nit, que no podia dormir pel fred, en Daniel, amb els ulls clucs, va començar a idear alguna estratègia mal feta per poder sortir. Sabia que li seria impossible, o que si més no, si arribava a sortir, moriria als dos segons d’haver respirat l’aire de la llibertat. Tot i així, seguia pensant en el seu pla per intentar cansar la seva ment i així poder dormir. Havia tingut un dia molt dur. Havia vist a la seva mare amb un altre grup de dones entrant a les dutxes, però no l’havia vist sortir. “Serà veritat allò que diuen sobre les dutxes? I si ho és... La meva mare...?” es preguntava mentre s’abraçava a aquell cos desnodrit que els alemanys l’obligaven a mantenir. S’ho havia de treure del cap, havia de mantenir l’esperança que a l’endemà veuria la seva mare, tot i sabent que l’únic que feia, era enganyar-se. L’endemà, en sortir de les casetes de fusta, va anar a la fila del recompte. Faltaven dos persones de la seva caseta: en Victor i la Hanna. Desitjava que haguessin escapat durant la nit, però no era així, els seus dos amics havien estat afusellats, per plaer dels soldats, amb un altre grup d’altres casetes. No ho podia aguantar més. Tot allò que veia, allò que sentia i allò que pensava no ho podia escriure, la seva única forma d’alliberar-se dels seus mals i fins i tot de les seves alegries. No podia compartir amb ningú cap de les seves emocions, perquè els altres reclusos estaven en la mateixa situació que ell. Així doncs, en un estat de bogeria, va deixar la fila mentre encara no havia acabat el recompte, i com esperava, un dels soldats el va cridar, però ell no es va girar, va seguir caminant fins que va caure estès a terra amb l’esquena foradada.

*Fragment de la sinopsis del llibre El violí d'Auschwitz.