La muerte es parte de la vida.
No puedes querer de verdad a alguien hasta que comprendes que algún día se irán y, cuando se van, sientes cómo si todo se fuera con ellos, y que ya nunca volverás a querer a nadie... pero lo hacemos, y descubrimos que esa muerte es un don que nos ayuda a apreciar todas las cosas que aun tenemos.

Només Podia Ser Ella

Sé que pot sonar típic admirar a una mare, però quan dic que admiro a la meva, sé que no ho és pas.

Al llarg dels meus 18 anys, ella m'ha demostrat milers de coses, com ara que si cau, s'aixeca tantes vegades com siguin possibles, sense rendir-se ni donar-se per vençuda. Ho sé perquè l'he vista lluitar pels seus dos grans tresors, l'he vista plorar, l'he vista desanimada, l'he vista esgotada i fins i tot l'he vista apallissada, però sempre amb una espurna d'esperança il·luminant els seus ulls, marcant el seu camí, i al final de tot aquest no-viure, aquest no-parar, l'he vista somriure, li he vist els ulls brillar, l'he sentit riure i l'he notat estimar, després de fer tots els esforços per evitar que li robessin el que a una mare no se li pot negar: els seus fills.

Sé sense dubtes, que no hi ha cap persona en aquest món, que desitgi tanta felicitat com me la desitja la meva mare, que ningú m'estima tant com ho ha fet, ho fa i ho farà ella, ni cap persona estarà al meu costat tant com ho ha fet ella, fins ara.

Suposo, que fins que no te n'adones del que una persona és capaç de fer per a tu, no ets capaç de veure qui és ni del mal que et pot arribar a fer si algun dia ja no segueix al teu costat, i la veritat espero no sentir mai aquest dolor dins del meu cor.

Lo que mis ojos no ven

Parece que otro día más mis ojos se dan cuenta del reflejo, y que soy yo la que aparece delante del espejo, en pijama y despeinada.
Aún me queda una hora para salir de casa y llegar a tiempo a clase, pero creo que mis ojos quieren seguir observándome para contemplarse. Llenos de vida, de secretos y silencios, se adentran hasta encontrar mi alma, chocando con ella y reflejando entonces lo que soy: quizá tan sólo materia en proceso y sentimientos ablandados por el tiempo transcurrido frente a ellos.
No soy más que lo que pretendo ser, no soy más que nadie, pero tampoco menos que los demás, y quizá, tan sólo quizá, soy aquello que los demás ven pero yo no consigo divisar porque cierro mis ojos unos segundos antes de que ellos me muestren quien soy. Y es que a veces me planteo si realmente sé quién soy.

Qui sap el per què, però ens trobem a cada passa.

Deu ser per això que m'agrada tant caminar.

Heliotropi

Heliotropi: Heliotropium arborescens. El significat d'aquesta flor és T'estimo

Saps? Jo ja havia estat allà al davant, o si més no ho havia somiat en una d'aquelles nits en que la pluja m'ajuda a dormir.
La punta rodona de les botes se m'anava mullant cada cop més, mentre jo caminava amunt i avall. Tenia el cabell xop, però no m'importava pas gaire en aquells moments. El meu abric em cobria fins els genolls impedint que la pluja caigués lentament pel meu cos com ho feia pel meu rostre.

Ja no sabia que fer, aquell home tardava massa. Jo volia acabar quant més aviat millor, doncs ja saps que no suporto l'espera, i menys l'espera d'algú que no conec.

La pluja ho inundava tot. I jo, sota d'ella m'impacientava encara més.

Per fi, els cotxes van arribar. Tothom em mirava com una estranya, però jo havia vingut a fer el mateix que tots ells: despedir-me per última vegada de tu.
Semblava un funeral americà, com tu ho haguessis volgut, tots al voltant del teu taüt i algú molt proper a tu dedicant-te unes dolces paraules davant de tothom... però no em va agradar gens... no em va agradar gens saber que aquelles paraules que tant et mereixies en vida, te les diguessin ara, un cop morta.

Però bé, com ja saps, de tot això ja fa dos anys... i com bé et dic tots els dies, odio saber que ets tu qui està aquí tancada... Malgrat el temps que ha passat des de llavors, saps que penso en tu tots el dies, i seguirà sent així fins que a mi em tanquin aquí dins... tot i que sé que a mi no em vindrà a veure tanta gent com a tu, i que no hi seràs per dedicar-me unes paraules boniques...
Tot i que maleeixi tots els dies des que em vas deixar, no hi ha dia que no recordi la frase que un dia em vas escriure en un full blanc: “Espero que sempre ens recordem pels bons moments i no pas pels dolents. Les amigues mai es deixen d'estimar”. I és així, com t'he dit, no hi ha un sol dia que no et recordi amb el teu gran somriure vermell, acompanyat de la teva mirada brillant que tant sorprenia a tothom. Et recordaré sempre per les tardes que passàvem, jugant com si visquéssim a un altre món, lluny de les incomprensions dels adults; també et recordaré per les llàgrimes que mai em vas deixar caure a terra; per les històries fantàstiques que ens explicàvem pels matins, fent el recorregut fins arribar a l'escola; sense dubtar-ho, et recordaré sempre, per les mirades que ens fèiem per demanar-nos perdó després d'haver passat un dia insuportable sense parlar-nos i; com no recordar-te per les vegades que m'has fet somriure! Què de tantes he perdut el compte...

Tot i que em sentis tots els dies, i jo no et pugui escoltar a tu, et dono les gràcies per haver aparegut sorprenentment a la meva vida, Kaila....

1r Premi - Prosa Categoria C, en el Concurs Literari de Sant Jordi 2011 de l'INS Serrallarga.